Breu història de Lloret de Mar

La història de Lloret de Mar està lligada, indiscutiblement, al concepte d'hospitalitat i al caràcter obert i receptiu dels seus habitants. Ja a l'antiguitat, en el ss. IV i III aC, els ibers que habitaven els poblats de Montbarbat i Puig de Castellet establiren relacions i contactes amb altres cultures que els permeteren aconseguir estris i material ceràmic procedent de Grècia i Roma. Més endavant, foren els mateixos romans els que es varen establir al nostre terme i els qui, a través de la factoria situada a la platja de Fenals, encetaren un comerç de cabotatge amb poblacions més o menys properes (Empúries, Barcelona...). D'aquest període en queden nombrosos testimonis: els poblats ibèrics de Puig de Castellet, Montbarbat, Turó Rodó, Coll de Llop i la torre sepulcral romana.
L'any 966 dC va aparèixer per primera vegada en un document escrit el nom de Lloret -LOREDO-. Diferents estudis atribueixen l'origen d'aquest topònim al llatí LAURETUM, és a dir, lloc poblat per llorers. Poc després, l'any 1001, els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, varen fer la delimitació del terme de Lloret de Mar -que fins llavors formava part del terme de MAÇANEDO-, i el varen donar al vescomte de Girona Sunifred. Durant aquell període es construïren dos edificis singulars: el castell de Sant Joan (situat al cim de la muntanya que separa les platges de Lloret i de Fenals) que servia de vigia i de refugi; i la primitiva església de Sant Romà (avui Nª Sra. de les Alegries) que, tot i que ha estat força reformada, encara conserva els trets més característics de l'estil romànic. En aquell moment, el poble era un escampall de cases de pagès que, majoritàriament, estaven situades a la zona de l'interior i, per tant, no ha d'estranyar-nos que la primera parròquia estigués tan allunyada de l'actual nucli urbà de Lloret.
A poc a poc, però, s'anaren establint algunes famílies arran de mar perquè, sens dubte, el Castell de Sant Joan els donava protecció i els facilitava refugi davant dels possibles atacs de pirates, turcs, francesos o anglesos. Els lloretencs que vivien a prop del mar es dedicaven a comercialitzar els productes de l'interior (llenya, fusta, carbó...) i practicaven la pesca i la navegació de cabotatge que, a poc a poc, va anar agafant més importància. Pel que sembla, en aquesta època s'establiren alguns vincles amb diferents pobles de la costa italiana que impregnaren la nostra cultura, les nostres tradicions i, fins i tot, la nostra antroponímia.
A principis del s. XVI dins del recinte del nucli urbà -que ja s'havia consolidat arran del mar- es va fer edificar una nova església parroquial a dintre del seu recinte. Les obres van acabar-se l'any 1522 i el cost total fou de 3.000 lliures. L'església fou construïda segons l'estil gòtic català del moment i es va decidir que la nova parròquia també havia de servir de refugi als feligresos durant les incursions dels pirates. Així, el campanar fou emmerletat i proveït d'espitlleres, i la porta d'entrada -que era llevadissa- corria per dintre d'un solc ben profund.
A mitjans del segle XVIII hi havia molts navegants lloretencs que anaven a Amèrica d'una forma més o menys declarada. Però l'any 1778, el rei Carles III va promulgar el Decret del Lliure Comerç amb les colònies americanes. Aquest fet, no només va suposar un gran impuls per a l'activitat naviliera del nostre poble (entre 1812 i 1869 s'arribaren a construir 130 vaixells), sinó que també va potenciar i consolidar la nostra marina mercant.
Al voltant de la marina mercant lloretenca s'organitzà tot un comerç d'exportació i d'importació que enriquí bona part de la nostra població. Els vaixells es dirigien cap a Santiago de Cuba, l'Havana, Montevideo, Buenos Aires... carregats de vins, olis, teixits, sal, farina i altres mercaderies, i tornaven a Catalunya carregats de cotó, fustes nobles, pells, sucre, tabac, cafè, rom, "tasajo"...
Molts lloretencs participaven en el negoci que suposava cada viatge i posaven diners per a la construcció del vaixell o per a l'adquisició de la mercaderia. Un capità de vaixell, doncs, no era solament un mer transportista, sinó que també era un especulador que intentava treure el major benefici que podia de la càrrega que portava.
D'altra banda, el comerç transoceànic del s. XIX també va fer obrir els ulls de la gent davant les possibilitats d'enriquir-se que oferien les terres americanes. Foren molts els emigrants que, aprofitant la facilitat d'anada a Amèrica per mitjà dels vaixells de l'època, van instal·lar-se en el Nou Continent amb la intenció de fer fortuna a base de treball constant. Si allà tot els anava bé i feien fortuna, tard o d'hora, tornaven a la vila nadiua. Eren els "americanos" o "indianos" -que havien d'anar a Amèrica pobres, havien de fer fortuna i havien de tornar al poble amb una bona quantitat de diners que els permetés viure de renda). Llavors, quan retornaven, els anava a rebre l'orquestra de la població, es casaven amb una noia jove, enderrocaven la vella casa pairal i es feien construir una mansió senyorial, neoclàssica, eclèctica o ja modernista, encarregaven la construcció d'un mausoleu al cementiri nou i es dedicaven a fer obres de beneficència. Així, ben aviat, a Lloret hi hagué una gran quantitat de dones vídues -joves i riques-, uns carrers i places ben elegants, un sumptuós cementiri d'estil modernista -amb obres de destacats arquitectes: Puig i Cadafalch, A. Gallissà, Conill i Montobbio...-, i uns edificis públics de certa rellevància artística: l'Ajuntament, les reformes modernistes de l'església, les escoles parroquials...
Entre 1880 i 1920 la fesomia urbana de Lloret de Mar va experimentar un canvi radical. No obstant això, a partir de la segona dècada del segle XX, també entrà en declivi la figura de l'"americano" i, per tant, s'inicià pel poble una llarga travessia del desert que durà, aproximadament, uns trenta anys.
Tot i les interessants temptatives turístiques dels anys trenta -estroncades per la guerra civil- no fou fins la dècada dels anys cinquanta quan es va consolidar al nostre poble un nou sistema de vida basat en l'economia turística. Llavors, es va iniciar una nova transformació urbana: les antigues cases senyorials anaren caient i es convertiren en hotels i instal·lacions de serveis; s'urbanitzaren vinyes, boscos, camps... sorgiren nous barris i urbanitzacions.
Aquesta activitat turística ha propiciat que, actualment, la nostra població disposi d'una gran varietat d'establiments hotelers i comercials, d'unes excel·lents instal·lacions esportives -amb pistes d'atletisme, pavellons poliesportius, camps de futbol...-, i una gran quantitat de centres d'esbarjo.
Lloret de Mar, doncs, és avui una ciutat que combina la història i la modernitat, la tradició local amb la visió cosmopolita del món, l'orgull de sentir-se lloretenc amb la cordialitat envers els forasters...i, per tant, a les portes del segle XXI, volem que Lloret continuï essent una ciutat hospitalària i oberta amb tots aquells que, per diferents motius, vénen a visitar-nos.
Sigueu benvinguts, doncs, a Lloret de Mar, una ciutat històricament acollidora, que es prepara per als nous reptes del segle XXI.